Com deia al meu post anterior. Avui 12 diaris catalans han reproduït el mateix editorial en defensa de l’Estatut i la dignitat del poble català. Dos contrapunts interessants són, al meu parer, dignes de menció. Per un costat, el més curt i simplista és la primera resposta de El Mundo “Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio” i el segón, més elaborat, és l’article a La Vanguardia d’un antic professor meu a la Facultat de Dret de la UAB Francesc de Carreras. Malgrat la diferència d’espai i temps (un a Madrid i l’altre a Catalunya, un publicat després de l’editorial, l’altre amb el mateix editorial), els dos coincideixen en dos punts: la legitimitat juridico-política del Tribunal Constitucional i l’acusació de l’editorial comú (o declaracions dels polítics en el cas d’en Carreras) de defendre els interessos d’una oligarquia política que vol controlar la societat catalana.
[E]l TC cumple la función institucional que precisamente le han encomendado los millones de ciudadanos que votaron la Constitución [...] No, aquí no está en juego “la dignidad de Catalunya”, como dicen estos colegas, sino la pretensión de una oligarquía política de controlar a la sociedad catalana a través de un Estatuto diseñado para alejarla del resto de España aun a costa de truncar el orden constitucional y el modelo de convivencia democrática. (El Mundo)
El motivo es el vértigo del fracaso ante unas elecciones ya próximas. En realidad, lo que pretenden los políticos catalanes no es defender el Estatut, ni a Catalunya, ni a los catalanes: lo que tratan es defenderse a sí mismos, no dejar en evidencia su tan visible mediocridad. Están asustados ante unos sondeos de opinión según los cuales, si las elecciones se celebraran hoy, se abstendrían de votar más de la mitad de los electores: sería la constatación de su fracaso y la certeza de una desconfianza generalizada. Esto es lo que verdaderamente les preocupa [...] al final del partido intentan descalificar al árbitro, al Tribunal Constitucional, con la finalidad de que no se les pidan responsabilidades. (Carreras)
Vull respondre a aquests dos punts. Primer, estic d’acord amb Francesc de Carreras quan parla de la “visible mediocritat” dels polítics catalans. Veig en ells la mateixa mediocritat que hi ha Espanya, a França, a Bèlgica, al Regne Unit, a Itàlia, etc. Estic d’acord amb El Mundo quan parla de oligarquia política. Ja he parlat en la meva secció en castellà sobre la partitocràcia. Però això no és exclusiu de Catalunya, ni molt menys, això es efecte d’un sistema polític basat en excés sobre una organització política que ha envellit i ha acumulat massa poder. No senyor Carreras, no senyors de El Mundo. L’editorial, tan com moltes de les queixes que surten sobre el Tribunal Constitucional, el recurs del PP i el lament continu d’alguns des d’Espanya sobre Catalunya són una realitat social. Potser no compartida per tothom a Catalunya (no hi ha cap idea política que ho sigui), però sentida per una part de la societat catalana. Com mostra la manifestació “Som una nació i diem Prou” del 18 de febrer de 2006. Ignorar a aquests ciutadans atacant als polítics és partidista i mostra d’un anàlisi poc profund de la realitat. La realitat és molt més complexa.
Sobre la legitimitat del Tribunal Constitucional. Sí, és veritat que és una institució molt important del sistema jurídic i polític de l’Estat. És veritat que està protegit per la Constitució i té un paper molt important per la resolució de conflictes que afecten el text constitucional. Però també és veritat que no només és una institució jurídica, sino també política. Les seves decisions tenen efectes més enllà del text legal. Moltes vegades pot actuar com un segón legislador, però sense legitimitat democràtica. Els jutges del TC no han sigut elegits pel ciutadans, sinò per la mateixa oligarquia política que El Mundo i Carreras ataquen, encara que aquesta vegada és espanyola. El TC necessita renovació i un sistema d’elecció que no estigui influenciat tant pels partits polítics. Avui dia el TC és utilitzat com espai polític per aquells que no tenen els vots del poble. Ignorar això és de nou mostra de partidisme. Ignorar això és obviar factors polítics essencials per comprendre la realitat.
Like
