Al juliol d’aquest any vaig començar un projecte bastant ambiciós: construir les bases per aconseguir una veritable llibertat d’informació pública a Catalunya. El primer gran pas per fer aixó es l’elaboració i aprovació de una llei d’accés a la informació i les dades del sector públic. Si tot va bé, l’any 2010 será l’any del canvi a Catalunya en aquest sentit. Espero dir més en un futur no molt llunyá.
Aquest Nadal pot ser molt mogut a Catalunya. El 13 de desembre es celebrarà un referèndum sobre la independència de Catalunya a 143 municipis (!) i el Tribunal Constitucional pot dictar sentència sobre l’Estatut. Moments interessants estem vivint al nostre pais. I jo arribo el 14.
Una cosa que em crida l’atenció de tot aquest assumpte de l’Estatut, l’editorial, l’oligarquia política, i un llarg etcètera és que hi ha persones que s’atreveixen a interpretar els resultats del referèndum a la seva manera i sempre a favor seu. El Mundo, l’ABC, el PP i un altre llarg etcètera diuen que el baix percentatge de la societat catalana que va votar a favor de l’estatut en referèndum, particularment comparat amb el resultat en el referèndum constitucional el 1978, demostra que aquesta societat, la catalana per entendre’ns ( per si de cas algun despistat cregués que estem parlant de Madrid, per posar un exemple), no vol aquest Estatut.
No entraré en el fet que la gent que repeteix això una vegada i una altra no viu normalment entre la societat (catalana, és clar), ni tampoc que comparar un referèndum de 1978, amb una conjuntura molt particular, amb altre celebrat el 2006 és una fal.làcia històrica considerable que si un estudiant de bàsica (els partits han canviat tantes vegades el sistema educatiu que no sé com es diu ara) ho digués se li suspendria directament (no hi ha sorpresa aquí ja que els mateixos que l’argumenten han crescut en un sistema educatiu que fins i tot funcionava pitjor que el que tenim, que ja és bastant dolent).
Com deia al meu post anterior. Avui 12 diaris catalans han reproduït el mateix editorial en defensa de l’Estatut i la dignitat del poble català. Dos contrapunts interessants són, al meu parer, dignes de menció. Per un costat, el més curt i simplista és la primera resposta de El Mundo “Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio” i el segón, més elaborat, és l’article a La Vanguardia d’un antic professor meu a la Facultat de Dret de la UAB Francesc de Carreras. Malgrat la diferència d’espai i temps (un a Madrid i l’altre a Catalunya, un publicat després de l’editorial, l’altre amb el mateix editorial), els dos coincideixen en dos punts: la legitimitat juridico-política del Tribunal Constitucional i l’acusació de l’editorial comú (o declaracions dels polítics en el cas d’en Carreras) de defendre els interessos d’una oligarquia política que vol controlar la societat catalana.
[E]l TC cumple la función institucional que precisamente le han encomendado los millones de ciudadanos que votaron la Constitución [...] No, aquí no está en juego “la dignidad de Catalunya”, como dicen estos colegas, sino la pretensión de una oligarquía política de controlar a la sociedad catalana a través de un Estatuto diseñado para alejarla del resto de España aun a costa de truncar el orden constitucional y el modelo de convivencia democrática. (El Mundo)
El motivo es el vértigo del fracaso ante unas elecciones ya próximas. En realidad, lo que pretenden los políticos catalanes no es defender el Estatut, ni a Catalunya, ni a los catalanes: lo que tratan es defenderse a sí mismos, no dejar en evidencia su tan visible mediocridad. Están asustados ante unos sondeos de opinión según los cuales, si las elecciones se celebraran hoy, se abstendrían de votar más de la mitad de los electores: sería la constatación de su fracaso y la certeza de una desconfianza generalizada. Esto es lo que verdaderamente les preocupa [...] al final del partido intentan descalificar al árbitro, al Tribunal Constitucional, con la finalidad de que no se les pidan responsabilidades. (Carreras)
L’Estatut va ser redactat, aprovat pel Parlament, votat en Referendum, confirmat pel Congrés de Diputats a Madrid i sancionat pel Rei d’Espanya. Ara ha de ser examinat pel Tribunal Constitucional. Per primera vegada a la història de la democràcia espanyola, una llei aprovada directament pels electors ha de passar l’examen d’aquest Tribunal, i tot en virtut d’una suposada infracció de la constitució segons el Partit Popular.
La societat catalana ja va ser sacsejada per l’estira i arronsa de la negociació de l’Estatut fins a la seva aprovació pel Congrés al maig de 2006. Ara ha de mantenir la calma esperant que 10 dels 12 jutges (1 jutge va ser recusat, l’altra va morir) d’un Tribunal en decadència aprovi, com si fos l’instància suprema, la seva llei fonamental. Per això, avui, demonstrant la seva propia dignitat, dotze diaris catalans publiquen un editorial comú en defensa de la dignitat de Catalunya i en defensa de l’Estatut. Els diaris són: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
…No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores)…
Like